Bo, realment "l'espanyol" no va enlloc i es que se'ns pujà l'optimisme i no s'adonarem de que ningú va a vindre a preparar-nos una vaga, sinó, que tindrem que treballar nosaltres per ella. Ens venen aquestos darrers dies, per tot tipus de mitjans de comunicació, notícies que ens parlen del bloqueig que s'està vivint a França a tot el mes d'octubre; esgotant el combustible i provocant reaccions tant surrealistes com que el seu president amenaça amb presó a tota persona que participe en els bloquejos a refineries.
Aquesta situació a la que es troba França no es fruit de la casualitat, ni tampoc de que anarquistes grecs els hagen preparat la vaga, sinó del treball constant, de la acció al carrer i la difusió de les seues idees. La darrera primavera ens deixà imatges del poble treballador grec lliurant un combat contra el seu govern, amb vagues, bloquejos i molt important, construint alternatives amb assemblees de barri, municipals, okupació d'espais autogestionats, etc. I nosaltres ens xoparem d'optimisme afirmant que els estats i països mediterranis s'anaven a contagiar d'eixa lluita, que estàvem arribant a punt on tot explotaria i la joventut seria l’avantguarda d'una lluita de classes que trencaria tots els esquemes de la nova Europa. Però sembla que es hem quedat endarrerits i després de les revoltes d'immigrants al sud d'Itàlia a principis d'any i les protestes gregues de la primavera, no anava a ser el País Valencià, ni Andalusia ni Catalunya el bressol d'un nova revolta mediterrània, sinó que s'anava a anar cap al nord i seria França qui despertaria del somni de la vida moderna per rebel•lar-se contra les imposicions del capitalisme del segle XXI.
Es llavors, ara, quan hom es dóna compte de que el refrany "cuando las barbas de tu vecino veas cortar, pon las tuyas a remojar" deuria canviar-se per "quan les barbes del teu veí veges tallar, no poses les teues a remulla si no tens intencions de tallar-te-les", i es que els moviments revolucionaris mai han estat casuals ni han sigut un fenomen sociològic inexplicable. Sí, es tenen que donar uns condicions específiques, un context sociològic i polític concret però si ningú força res no arribem a enlloc. No sóc francès, ni tampoc he nascut sota el Partenó, però per coneixement de sentit comú i per la xicoteta experiència que tinc pense que les revoltes no són casuals -ni tan sols les revoltes d'immigrants- i que són els fruit d'anys d'autoconscienciació i de forçar l'esclat incontrolable que a hores d'ara viu França.
Es necessari que la joventut (com a mena de subclasse social que som; estudiants, treballadors, aturats, precaris, estudiants-treballadors...) s’organitzem des de ja en assemblees que ens doten del poder de decidir sense estar manipulats per les burocràcies sindicals i els sempre oportunistes partits polítics, que la classe treballadora en el seu conjunt també faja el mateix, a cada barri, a cada curro, facultat,etc. Existeix la necessitat d'impulsar confrontacions reals amb el fracàs de l'estat de benestar i entre tots i totes assumir que sense nosaltres no res canviarà; homosexuals, queers, explotats i explotades a la feina, estudiants, immigrants, autòctons, aturats, jubilats, etc. Ja són hores de dotar-se d'eines que es fagen traspassar les formes organitzatives impulsades des de dalt i sobretot deixar de exigir als governs que ens governen millor, sinó crear un sistema diferent ja que aquest no ens representa.
