dilluns, 18 d’octubre del 2010

Va un griego, un francés i un espanyol...


Bo, realment "l'espanyol" no va enlloc i es que se'ns pujà l'optimisme i no s'adonarem de que ningú va a vindre a preparar-nos una vaga, sinó, que tindrem que treballar nosaltres per ella. Ens venen aquestos darrers dies, per tot tipus de mitjans de comunicació, notícies que ens parlen del bloqueig que s'està vivint a França a tot el mes d'octubre; esgotant el combustible i provocant reaccions tant surrealistes com que el seu president amenaça amb presó a tota persona que participe en els bloquejos a refineries.

Aquesta situació a la que es troba França no es fruit de la casualitat, ni tampoc de que anarquistes grecs els hagen preparat la vaga, sinó del treball constant, de la acció al carrer i la difusió de les seues idees. La darrera primavera ens deixà imatges del poble treballador grec lliurant un combat contra el seu govern, amb vagues, bloquejos i molt important, construint alternatives amb assemblees de barri, municipals, okupació d'espais autogestionats, etc. I nosaltres ens xoparem d'optimisme afirmant que els estats i països mediterranis s'anaven a contagiar d'eixa lluita, que estàvem arribant a punt on tot explotaria i la joventut seria l’avantguarda d'una lluita de classes que trencaria tots els esquemes de la nova Europa. Però sembla que es hem quedat endarrerits i després de les revoltes d'immigrants al sud d'Itàlia a principis d'any i les protestes gregues de la primavera, no anava a ser el País Valencià, ni Andalusia ni Catalunya el bressol d'un nova revolta mediterrània, sinó que s'anava a anar cap al nord i seria França qui despertaria del somni de la vida moderna per rebel•lar-se contra les imposicions del capitalisme del segle XXI.

Es llavors, ara, quan hom es dóna compte de que el refrany "cuando las barbas de tu vecino veas cortar, pon las tuyas a remojar" deuria canviar-se per "quan les barbes del teu veí veges tallar, no poses les teues a remulla si no tens intencions de tallar-te-les", i es que els moviments revolucionaris mai han estat casuals ni han sigut un fenomen sociològic inexplicable. Sí, es tenen que donar uns condicions específiques, un context sociològic i polític concret però si ningú força res no arribem a enlloc. No sóc francès, ni tampoc he nascut sota el Partenó, però per coneixement de sentit comú i per la xicoteta experiència que tinc pense que les revoltes no són casuals -ni tan sols les revoltes d'immigrants- i que són els fruit d'anys d'autoconscienciació i de forçar l'esclat incontrolable que a hores d'ara viu França.

Es necessari que la joventut (com a mena de subclasse social que som; estudiants, treballadors, aturats, precaris, estudiants-treballadors...) s’organitzem des de ja en assemblees que ens doten del poder de decidir sense estar manipulats per les burocràcies sindicals i els sempre oportunistes partits polítics, que la classe treballadora en el seu conjunt també faja el mateix, a cada barri, a cada curro, facultat,etc. Existeix la necessitat d'impulsar confrontacions reals amb el fracàs de l'estat de benestar i entre tots i totes assumir que sense nosaltres no res canviarà; homosexuals, queers, explotats i explotades a la feina, estudiants, immigrants, autòctons, aturats, jubilats, etc. Ja són hores de dotar-se d'eines que es fagen traspassar les formes organitzatives impulsades des de dalt i sobretot deixar de exigir als governs que ens governen millor, sinó crear un sistema diferent ja que aquest no ens representa.

divendres, 8 d’octubre del 2010

Juan Cotino, la Universitat i AVEU

A hores d’ara ja es notícia que la “Asociación Valenciana de estudiantes universitarios” organitza a finals d’Octubre el “I Congreso de Víctimas del Terrorismo AVEU-AVT” i col•labora amb ells la Universitat de València convalidant per 2 crèdits de lliure elecció aquesta pantomima. Açò no seria més notícia sinó fora per tot el que engloba a aquesta organització, els ponents de les conferències i el context on ara es troba la universitat i les seues associacions estudiantils.

AVEU és una organització estudiantil que afirma ser independent i promulgar certs valors dintre de la comunitat universitària. Per altra banda “AVEU se posiciona en contra de cualquier totalitarismo político o fundamentalismo religioso. No creemos en imposiciones lingüísticas o ideológicas.” Totes aquestes abstraccions, que tant ben sonen, amaguen una realitat més amarga i unes clares intencions de disfressar de llibertat les més dures imposicions. AVEU, junt a Generación Universitaria, es va veure implicada en una polèmica de caire polític i judicial quan denunciaren que un ex militant de Terra Lliure anava a donar una xerrada a la Universitat de València. Aquesta xerrada (que no comptava amb la convalidació de dos crèdits de lliure elecció) va estar criminalitzada en tot moment i, fins i tot, l’associació organitzadora denunciada per aquesta panda de neofranquistes reprimits. Es curiós com AVEU parla de democràcia, però sembla que només volen democràcia per a ells i presó per a la resta.

Aquest congrés es caracteritza per tindre a dos militants del PP com a ponents (ja veiem la seua independència) i un d’ells és un personatge prou conegut en la política i en el món empresarial valencià, aquest és el senyor Juan Cotino. Aquest home va fer la seua aparició en la política vora el 1976 amb UCD i des de llavors va ocupar diferents càrrecs al PDP i PP fins que acabà a l’any 1996 de Director General de Policia anomenat per Mayor Oreja. La seua estància al Ministeri de l’Interior es caracteritzà per ser una temporada dura i obscura, entre altres mesures es trencaren les negociacions amb ETA baix la teoria de que la banda armada s’estava reactivant i colpejà les esperances d’un poble que somniava amb la independència de la seua terra de manera pacífica. També, començava a posar-se de moda el “todo es ETA” i per tant hi hagueren colps durs a tot el conjunt del MLNV sense distingir entre militants de ETA i la resta de moviments que componen a l’esquerra abertzale. Però, la història d’aquest home no acaba ací. De fet, a la política i l’economia valenciana es més conegut per altres “activitats” .

La Família Cotino és propietària de l’empresa Sedesa, empresa que fa vora dos anys va abandonar la societat Cabanyal 2010. La societat que esta setmana a canviat de nom, Plan Cabanyal-Canyamelar S.A., a utilitzat pràctiques mafioses al llarg de tota la seua existència, i fins no fa molt Sedesa participava amb ella contribuint en l’assetjament a veïns i veïnes, en la utilització de certa població per trencar la convivència del Cabanyal. (han llogat cases a gent ja comprades perquè sabien que hi hauria enfrontament, han desallotjat cases amb amenaces per part de “machacas”) Però el joc no acaba ací. Les empreses que han participat en la màfia Cabanyal 2010, retiraren el seu capital al 2008 davant la imminent situació de crisi capitalista i en aquest moment molta gent es va esperançar esperant que açò signifiqués la paralització del megaprojecte. Però no sabien el negoci redó que ha significat per als empresaris. Sedesa s’ha dut de tot açò un 10% de indemnització per haver-hi “arriscat” el seu capital. Es a dir, si ser patró significava arriscar els teus diners ¿què significa no arriscar res i, a banda, recaptar un 10% del erari públic? Ser un lladre?

El senyor Cotino anirà a la UVEG a parlar sobre terrorisme, sembla que aquest home sap molt de pràctiques d’aquest caire: com imposar la seua opinió mitjançant la por a la població, assetjar a veïns propietaris i utilitzar la violència contra els que no ho són.

No es pot permetre que la Universitat; un espai que molta gent vivim dia a dia (a banda dels nostres respectius treballs) es convestisca en una reunió de mafiosos. Que un especulador i un corrupte tinga un espai públic on fer un exercici de hipocresia és una vergonya i que els i les afectades per les seues pràctiques ho permeten deuria de fer-nos reflexionar. ¿De quin tipus de terrorisme parlarà el senyor Cotino? Segurament, dels dolents que són els universitaris que participaren en la vaga general, de la gent que es va posar davant de les màquines al Cabanyal, dels col•lectius llibertaris valencians, de les provocacions dels piquets el 29 de Setembre, de les jornades sobre independentisme que organitzà el SEPC, dels “okupes antisistema” i de les múltiples connexions que té tot açò amb “l’entorn de ETA”, els catalans i el fonamentalisme islàmic. No s’escoltarà parlar de com et pots fer ric jugant en la vida i el territori de la gent, com assetjar a les persones que estan en contra dels teus beneficis econòmics, etc.

La Associació democràtica AVEU fa un acte de fatxenderia davant de la resta de la comunitat universitària. No hi ha que ser molt llest per endevinar quines són les seues intencions dintre del marc d’aquestes jornades, i són seguir amb la criminalització de les idees, accions i propostes transgressores. El fet d’haver-hi denunciat al periòdic L’Accent i al SEPC, posicionar-se en contra de la vaga general i senyalar la suposada violència de tot aquell que no milite en les seues organitzacions afins ho demostra.

Per tant, es necessari que empresaris, polítics i especuladors corruptes no tinguen cabuda en un espai col•lectiu. La UVEG no pot regalar crèdits per escoltar al senyor Cotino bramar sobre tot aquell que se li escapa de la seua lògica neofranquista. I es imprescindible que tot aquella persona en un poc trellat s’oposse com puga a aquesta acoltellada contra la nostra dignitat com a estudiants, treballadors, activistes, veïns del Cabanyal,etc. Perquè si juguem a la democràcia juguem tots, però si les regles no són per a tots iguals trencarem amb elles.

Links consultats:
- http://www.aveu.es/node/48
- http://www.kaosenlared.net/noticia/camps-beneficio-cabanyal-firmas-implicadas-grtel
- http://ca.wikipedia.org/wiki/Juan_Gabriel_Cotino_Ferrer
- http://es.wikipedia.org/wiki/Jaime_Mayor_Oreja
- http://www.lahaine.org/index.php?p=26905

dimarts, 5 d’octubre del 2010

I per què no?

El dia a dia comença a ser cada volta més dur; una dura guerra s'enceta en el moment en que decideixes crear el teu propi camí al marge de la protecció i la seguretat que t'han regalat des de ben menut.

Aquest no és més que un diari públic, una eina des d'on narrar la dura batalla del dia a dia des d'una visió pròpia i particular. Perquè la necessitat de fer anàlisis que trespassen els murs del meu voltant és més forta que la seguretat de l'autocomplacença.

Des de l'est